La guerra de Troia no és una guerra que canviés el món (les restes arqueològiques demostren que no fou una ciutat més gran que Empúries). Dit d’una altra manera, si aquesta guerra no hagués esdvingut o el seu resultat haguès estat diferent (si haguessin guanyat els troians el lloc dels grecs, per exemple), el nostre món no hagués canviat substancialment. Si la guerra de Troia ha passat a la posteritat és perquè un poeta excepcional, Homer, s´hi va fixar i va escriure (o va donar forma definitiva) a dos poemes amb els quals neix la literatura occidental, la “Ilíada” i l”Odissea”.
En el cas de la “Ilíada” Homer va canviar les causes de la guerra (en lloc de causes comercials i d’expansió militar de diverses ciutats gregues cap a Orient proposà un motiu molt més poètic: el rapte d’Hlena de Troia, muller de Menelau, rei d’Esparta, per part del prìncep troià Paris), n’llargà la durada (7 anys), s’inventà l’estratègia del cavall de Troia i, el més important, plantejà una guerra tambè a nivell diví, ja que els déus de l’Olimp (excepte Zeus, que va ser neutral) es repartiren en dos bàndols, és a dir, entre els que donaren suport als grecs (Atenea i Hera, entre d’altres) i els que ajudaren els troians (Apol·lo i Afrodita, entre d’altres).
La “Ilìada”, però, és tambè un manual de pensament. En ella es concentra tot el pensament grec arcaic, i és amb aquest llibre que els nens grecs aprenien a llegir a l’escola, perquè els donava les claus per entendre el seu món, el grec, i els introduïa a l’antiga mitologia. A la “Ilìada”, per exemple, trobem exemples del que ès l’ideal heroic (en el comportament d’Hèctor i Aquil·lkes, per exemple), d’amor filial (Tetis vers Aquil·les o Príam vers Hèctor) o conjugal (Hèctor i Andròmaca), i fins i tot reflexions sobre la vida, enmig d’un context bèl·lic. Aixì, per exemple el guerrer troià Teucre, en el cant VI, es presenta davant Diomedes (grec) i li diu que les generacions dels homes són com les de les fulles, els uns moren perquè vingui a ocupar el seu lloc la generació següent, tal com cada any les fulles dels arbres cauen i els substitueixen fulles noves.
Tots aquests aspectes que hem assenyalat han estat perfectament copsats per Jofre Sebastian en els seus gravats. El bel·licisme i l’ideal heroic té la seva plasmació en els cascs, els déus en la figura d’Atenea, que apareix reproduïda en un gravat com a partir de la dracma atenesa del segle V a C., e n la qual una òliba representa la deessa. Altres gravats ens reprodueixen el cavall de Troia, i una sèrie de gravats ens presenten cascs amb els colors de les fulles, que semblen que caiguin d’un arbre, com en la reflexió de Teucre més amunt exposada.
Pel que fa a l'”Odissea”, podem començar dient que per a Carles Riba -el seu millor traductor al català- és el llibre més bonic del món, com exposava en una carta emocionada que escrigué a Josep Maria de Sagarra des d’Ítaca arran del seu viatge a Grècia l’any 1927.
Com a gran obra que és, té moltes lectures, a part de la més evident, com a llibre d’aventures, que glossa totes les proves que ha de superar Ulisses, després de la guerra de Troia, per poder tornar a Ítaca. Recordem que a Ulisses se li presenta un dilema quan és a l’illa d’Oguígia amb la nimfa Calipso: quedar-se amb ella i ser imortal o tornar a Ítaca amb la seva muller Penèlope, el seu fill Telèmac i el seu pare Laertes, però acabar envenllint i morint, i decideix tornar a Ítaca.
En primer lloc, és una obra que contraposa la civilització, que representa Ulisses, contra la barbàrie, representada pels éssers bestials amb els quals s’enfronta Ulisses, com els Lestrígons, el cíclop Polifem i fins i tot les fetilleres Calipso i Circe. Ulisses aconsegueix de superar totes les proves perquè és un ésser civilitzat, que respecta les normes de conducta humanes i divines. Tant és així que tots els sus companys moriran quan deixaran la civilització i es comportaran no com a homes sinó com a bèsties, menjant-se les vaques sagrades d’Hèlios, el déu del sol.
Les escultures de Jofre Sebstiàn dedicades a l'”Odissea” han sabut copsar aquest món primitiu amb el qual es topa Ulisses camí d’Ítaca, un món rude i primitiu, com les seves ceràmiques.
No hem d’oblidar, però, que l'”Odissea” simbolitza també un el viatge interior de cadascun de nosaltres. Malgrat que Ulisses vol tornar a la seva pàtria, un cop arribi a Ítaca i pacifiqui el seu reialme desapareixerà de la història (com tampoc sabem res d’ell abans de la seva anada a Ítaca). Dit d’una altra manera, la vertadera vida d’Ulisses són els viatges. I aquí s’amaga una autèntica metàfora de l’experiència humana. Com dirà el gran poeta grec Konstandinos Kavafis, allò que importa en els grans projectes humans no és tant l’objectiu final sinó l’experiència que aconseguim en el viatge cap a aquest objectiu. Per això, en el seu poema “Ítaca” diu: “I si la trobes pobra no és que Ítaca t’hagi enganyat, / savi com bé t’has fet, amb tanta experiència, / ja hauràs pogut comprendre què volen dir les Itaques”.
Eusebi Ayensa