El projecte EMPORDÀ IX (2009 com a any en què s’ha gestat i NOU com a novetat, nova visió) és un projecte que té com a partida una enquesta, accessible des de la web de l’Ingràvid, festival de Cultura Contemporània de l’Empordà de Figueres, i en servei durant els tres mesos previs al festival. En aquesta l’usuari deixa les seves dades personals de forma anònima, l’edat i s’incideix amb el seu lloc de naixement i lloc de residència. Com a primera pregunta amb una sèrie de possibles respostes a triar hi ha el seu concepte d’Empordà; seguint la mateixa idea el què acostuma a veure en els seus desplaçaments habituals; els colors predominants que l’envolten i és capaç de triar; i per acabar una sèrie de dibuixos proposats per l’artista que poden molt bé definir un Empordà contemporani, amb les veritats amagades a l’imaginari col·lectiu d’aquest territori sovint idealitzat i visitat com a refugi de les grans ciutats.
I és quan apareixen les casetes d’ocells a la Rambla de Figueres, que de mode irònic poden fer referència als problemes que hi han hagut amb els estornells durant molts anys a la ciutat. Cada idea ha de tenir el seu llenguatge i cada ubicació també ha de condicionar la posada en escena perquè hi hagi una bona entesa entre idea-lloc-espectador.
I és així com esdevenen les catorze casetes d’ocells que van pujant per la Rambla i que apropant-se a fer el gest “xafarder” de veure el seu interior mitjançant un pulsador es pot il·luminar seu contingut, les imatges proposades a l’enquesta més dues afegides a posteriori pels participants amb el percentatges dels vots i els conceptes que s’han anat recollint durant els mesos de vigència de la consulta.
La informació restant que no apareix a la caseta s’adjunta amb uns targetons per emportar com a agraïment de la participació i que complementen també l’obra.
La idea d’aquest projecte manté la línia crítica de les darreres obres de Jofre Sebastian on el fet progrés-evolució-pèrdua-destrucció es manté constant. Potser l’haver viscut els primers anys de la seva vida alternant la gran urbs (Barcelona) amb un petit nucli rural (Vilopriu-Baix Empordà) li ha permès veure la dualitat que s’estableix entre dos móns propers i llunyans a la vegada, un món que socialment necessita a l’altre com a fugida i idealització del “paradís” perdut, i l’altre que inconscientment i amb una idiosincràsia molt marcada s’emmiralla buscant el què no ha de tenir per naturalesa. L’Empordà de cap de setmana i estiueig, d’oliveres, vinyes, “costes braves”, ramats i cases de pedra, confrontat amb l’Empordà que cada cop malauradament es deixa veure més, d’urbanitzacions, grans carreteres, infinites rotondes, torres de molt alta tensió, trens de gran velocitat i prostitutes a peu d’asfalt.
